Havent-se salvat de l'incendi de Troia, Enees, fill de Venus i Anquises, va arribar a Itàlia (any del món 2803). Va ser molt ben acollit per Llatí, rei dels Llatins, que li va donar per esposa la seva filla Lavínia. Però Turn, rei dels Rútuls, que aspirava la mà d'aquesta Princesa, fou el primer que es declarà enemic d'Enees. Això va provocar una guerra entre els dos Prínceps, acabant amb la victòria de l'heroi troià i la mort de Turn. Com a conseqüència del triomf fundà una ciutat que anomenà Lavini en honor a la seva esposa. Després de quatre anys de regnat va ser mort en una altra guerra contra Mezenci, un reietó del país.

Un dels ascendents d'Enees, Numitor, era el quinzè dels reis que varen tenir els Llatins. Numitor tenia un germà anomenat Amuli, a qui li varen tocar per herència les riqueses salvades de Troia i, valent-se dels recursos que aquestes li proporcionaren, va aconseguir ocupar el tron de Numitor, fent-lo fora. No satisfet amb aquest primer delicte, es va convertir també en assassí dels fills del seu germà i va obligar a Rea Sílvia, la única filla de Numitor, a ser Vestal: exercici sagrat que la lligava a una virginitat perpètua.

Totes les precaucions preses per Amuli, perquè ningú pogués prendre-li el tron, van ser insuficients. En una ocasió, que la sacerdotessa Rea Sílvia, destinada als serveis del seu ministeri en el temple de Mart, a prop de la ciutat, es dirigia a buscar aigua pels sacrificis a un rierol que travessava el bosc sagrat per les rodalies del temple, un home amb vestit militar, com era presentat ordinàriament el Déu Mart, la va sorprendre i violà. Diuen altres que un jove havia entrat allà amb el seu consentiment. Però sigui quina sigui la veritat del fet, quan Rea Sílvia es sentí embarassada i sense poder amagar el seu estat, ho va atribuir al Déu Mart. Hi havia la sospita que el mateix Amuli hagués sigut l'autor de la violació.

Rea Sílvia va tenir dos nens bessons. La mare fou condemnada a la foguera, càstig ordinari de les vestals que infringien el vot de castedat i els seus fills llançats al Tíber. Succeí, no obstant, després d'haver-se executat la rigorosa sentència pronunciada contra els bessons, que havia crescut el riu i s'havia desbordat dels seus marges i el corrent va portar als nens lluny del lloc on se'ls va llançar a l'aigua, quedant aturats en un lloc on hi havia poc cabal perquè s'ofeguessin.

Diuen altres que els van llançar al riu dins un cistell, el qual després d'haver surat algun temps va quedar-se en sec pel retrocés de les aigües. Així, doncs, atreta pels plors dels nens va acudir una lloba que baixava de la muntanya per beure al riu. Acaronant-los com si fossin fills seus, els hi va donar de mamar a l'ombra d'una figuera. Fàustul, pastor dels remats del Rei, va poder contemplar tan estrany espectacle i arreplegar els dos nens per portar-los a casa seva on la seva dona Laurència els va alimentar i criar amb molta cura. Segons altres fons, la vida relaxada d'aquesta dona li va merèixer dels pastors el sobrenom de Lupa o lloba, lo qual pot haver donat origen a aquesta tan fabulosa història. Aquests infants es deien Ròmul i Remo.

Ròmul i Remo des de la seva infantesa mateixa varen manifestar inclinacions, que no corresponien al bressol que se'ls hi atribuïa, i posseïen un aire de superioritat i grandesa. Seguiren per això la vida de pastor amb una forta afecció a la caça. No satisfets amb la vida que portaven va dirigir les seves energies a lluitar contra els bandolers del país, robant-los tot allò que podien i repartint el botí entre els pastors. A aquestes expedicions s'uniren alguns joves camperols i el nombre de partidaris creixia fins al punt que arribaren a celebrar jocs i assemblees. En una de les incursions foren sorpresos ambdós germans i Remo fou conduït a presència del Rei Amuli, perquè fos jutjat per ell mateix, acusat de ser el bandit que saquejava les possessions del monarca. Ròmul va poder escapar-se.

Feia temps que Fàustul, el pastor que va recollir els bessons del riu, sospitava que els dos germans eren els mateixos que Amuli llançà al Tíber, i així ho va comunicar a Ròmul. També Numitor va informar a Remo del seu passat, i des de llavors tots els seus pensaments es van dirigir a cercar la manera de venjar-se del tirà i recuperar el tron, que se'ls hi havia negat. Amuli va ser cercat i mort enmig de la seva sorpresa i torbació. Numitor, deposat quaranta anys abans, va reconèixer els seus nets, fent públiques la seva educació i aventures, i va tornar a regnar.

Ròmul i Remo van deixar a Numitor el regne d'Alba i ells van fundar una ciutat en el mateix paratge on varen viure de pastors. Però el desig fatal de regnar va enfrontar els dos germans, originant diferències que va acabar tràgicament. Com que res podia decidir entre dos bessons el dret de naixement, el Rei va aconsellar als il·lustres joves, que consultessin el vol de les aus per saber a quin d'ells concedien el Déus tutelars l'honor de governar la nova ciutat.

Seguint aquest consell ambdós germans es varen situar en dues turons diferents on li van aparèixer a Remo sis voltors i uns moments més tard Ròmul en va veure dotze. D'aquí es formaren dos bàndols de partidaris, el primer per Remo que va veure abans els voltors, i el segon a favor de Ròmul que en va veure un número major. Tot dos bàndols cantaren victòria i això va produir disputes que es va decidir per la via de les armes amb la mort de Remo. També s'ha dit que Remo fou assassinat pel seu germà, ofès a causa d'haver-lo vist saltar amb menyspreu per sobre dels incipients murs de la població.

D'aquesta manera, Ròmul fou l'únic cap a l'edat de divuit anys, i començà la construcció de la ciutat destinada a donar algun dia lleis al món (any del món 3252 i 753 A. C.). La ciutat se l'anomenà Roma del nom del seu fundador i s'establí sobre el mont Palatí on Ròmul havia rebut el feliç auguri. La ciutat era casi quadrada amb una milla de circuit i comprenia a prop de mil cases, estenent-se la seva jurisdicció a un petit territori de vuit milles de contorn. Tota la zona es trobava casi deshabitada i la primera mesura que es va adoptà per poblar-la fou donar asil als esclaus, els malfactors i tots els amics de la novetat. Moltes persones d'aquesta classe venien de diverses parts fent créixer així contínuament el número dels súbdits del jove legislador.