Llenguatge i esport
La lingüística i la lògica matemàtica han portat els problemes del llenguatge, des d'un punt de vista formal, a un particular estadi de desenvolupament. Encara que això ha estat degut a què ambdós disciplines s'han segregat del seu primitiu origen, aconseguint una total independència, la seva autonomia és deguda al seu alt nivell de formalització. No és un procés uniforme, sinó que, com ja Aristòtil havia assenyalat, segueix un ordre lògico-ontològic, basat en les diferències formals que descobreix en l'objecte en qüestió. En el moment en què un àmbit científic perd les seves arrels, i es va construint com a tal, es va configurant la seva estructura abstracta. Tota estructura ontològica de la realitat repercuteix, en certa mida, en l'estructura lògica del llenguatge. No es tracta de justificar el fenomen lingüístic del llenguatge en l'esport, des de la lògica o la ontologia, sinó des de la psicologia i, més exactament, des del fet mateix de la parla. No resulta ser un problema idiomàtic o lògic, sinó que arrossega tot el procés del pensament.
Per fer una reflexió filosòfica de l'esport des d'una perspectiva històrica en la seva evolució hauríem d'endinsar-nos en la filosofia del llenguatge. El problema plantejat al voltant de l'origen i essència del llenguatge en tan antic com el de l'origen i essència del ser. Per tant, es pot afirmar que la història de l'esport podria haver tingut una història paral·lela a la història del ser. Establerta aquesta perspectiva històrica, la inseparabilitat entre pensament i acció és un postulat formulat en totes les èpoques. El centrar la reflexió al voltant de l'esport com a llenguatge és precisament aquest plantejament d'on ha arrencat la filosofia de l'esport dins la filosofia del llenguatge. Hamann afirma que el llenguatge és l'únic òrgan i criteri de la raó: expressa no solament l'aspecte discursiu, sinó que, a més, és testimoni i símbol de la vida. Herder expressa que el llenguatge no és un instrument, sinó que l'acte de pensar mateix és un acte del llenguatge: és l'instrument del pensament. El llenguatge ha se ser un instrument de la raó. Conseqüentment, contra el que deia Kant, tot coneixement està essencialment lligat a la seva expressió lingüística. Locke parla de la connexió essencial entre el pensament i l'expressió i, com es pot veure en l'esport, es manifesta en qualsevol moviment esportiu.
Sobre la filosofia del llenguatge des de l'Antiguitat s'han realitzat detallats estudis, però sobre la filosofia de l'esport, fent una anàlisi del pensament lògic, que hauria pogut donar lloc al naixement d'altres disciplines, hi ha una llacuna evident. Una reflexió sobre la filosofia de l'esport només pot plantejar-se a partir de la investigació de l'estructura del moviment esportiu com a idioma del pensament esportiu. Herder afirma que l'home és un ser actiu i amb llibertat de pensar, que les seves forces progressen contínuament; per això és una criatura del llenguatge. Amb la afirmació de que el llenguatge no és érgon "érgon" ("acció, obra"), sinó enérgeia "enérgeia" ("eficàcia, energia") s'entra de ple en el domini de la filosofia. El llenguatge com "érgon" pertany a la lingüística, com dúnamiç "dýnamis" ("força") a la psicologia del llenguatge i com "enérgeia" a la filosofia. Per tant, tota definició del llenguatge ha de ser genètica i dialèctica, però, al mateix temps, la reflexió sobre el llenguatge, no pot deixar sense analitzar cadascun dels seus components (Humboldt). Fins aquí s'arriba el principi d'"organisme", intuït per Herder i establert per Humboldt. Ara bé, aquesta estructura orgànica del llenguatge no es refereix únicament al seu aspecte formal, sinó a la seva matèria i continguts i, en conseqüència, dins aquesta estructura general, els més petits components d'aquesta posseeixen una profunda i harmònica connexió. El llenguatge no solament és un medi a través del qual s'expressa la veritat, sinó un camí segur per descobrir allò que encara no coneixem.
L'esport, com a llenguatge universal, és en aquest sentit un reflex prou significatiu del que s'exposa aquí. El llenguatge esportiu a través del moviment esportiu és un nexe d'unió entre la natura i la relació entre els individus (espectadors i esportistes). El moviment esportiu utilitza una expressió o idioma subjectiu i objectiu al mateix temps. Subjectiu, perquè no és quelcom ja establert pel món exterior, sinó que és una manera peculiar de representar-nos a nosaltres mateixos en l'esport. Objectiu, perquè és obra d'una nació, d'un país, d'un col·lectiu, que es troba immers en una tradició concreta i això fa que l'esportista estigui lligat a la seva pròpia i originaria perspectiva històrica.
La visió de l'esportista i de l'espectador està predeterminada per l'esport, convertit en un medi d'expressió de la societat actual, i s'adapten a la realitat amb l'ajuda del llenguatge esportiu, que no fa altra cosa que resoldre els problemes específics de comunicació o de reflexió. Gran part d'aquest món real de l'esport està modelat inconscientment pels hàbits esportius entesos com a hàbits lingüístics d'aquest grup social. Com deia Whorf, el llenguatge unes vegades facilita i altres dificulta la percepció correcta del món que ens envolta. L'esport no és més que una interpretació lingüística d'una realitat, que en tot moment transcendeix, i també la integra. El domini de l'esport sobre el pensament es tan gran, que marca el camí vulgar i trivial de la realitat de l'home i la seva forma d'interpretar-la, expressant la més originaria essència del ser. Aquesta trivialitat del pensament és una tornada a l'origen, el redescobriment d'una constant: la pròpia identitat de l'home. Pràcticament és una connexió amb la filosofia, però estructuralment són motlles lingüístics esportius, que s'han apoderat d'altres dominis del saber, d'una antropologia estructural, que ens porta novament a l'etern i intocable problema del ser, l'autèntic problema filosòfic.
L'esport és una obertura cap al món interior i exterior, cap a un nou pensament, cap a una forma moderna de crítica social, cap a una nova expressió històrica de la comunicació. L'aire que respirem ens permet viure, doncs, l'aire del pensament esportiu és l'esport, que fa viure a milions de persones arreu del món. I l'home seguirà cercant... la seva pròpia identitat, convertint-se en una passió inútil (Sartre). En part ho aconsegueix, quan el seu equip guanya, es sent identificat amb els triomfadors, però, si perd, es deprimeix. I busca consol amb l'agressió verbal i, en ocasions, física, fent gala de la seva debilitat moral. És un ésser fràgil, pobre de recursos i amb limitacions intel·lectuals. Surt del pas sincopadament cada setmana, segons els resultats esportius, i reviu cada dia les penes i glòries del seu esport. I és feliç. Amb una relació efímera i, de vegades, mística es comunica en els esdeveniment esportius amb jugadors i espectadors. Així resol el problema de la seva soledat davant el món interior i exterior. La por a sentir-se sol, a trobar-se sol, el pànic a ser deixat de banda per les persones, que pensen com ell, resulta d'un efecte esfereïdor per a la seva personalitat immadura. I lluita per conservar aquest esperit il·lusionat setmana rera setmana fent-ne leitmotiv de la seva existència.
Des del Cràtil de Plató, la primera pedra en el vast edifici de la filosofia del llenguatge, fins a Wittgenstein amb el "Tractatus logicus matematicus", el pensament filosòfic s'ha referit als problemes del lógoç "lógos" ("paraula"). L'estreta relació entre la paraula i la cosa fa que ens orienti sobre el llenguatge sense limitacions per arribar al coneixement de les coses. Indiscutiblement les paraules intervenen d'una manera decisiva en l'orientació del pensament cap a les coses. Així, doncs, a través del coneixement de l'esport i del seu idioma, el moviment esportiu, com a "lógos" o expressió, es podran crear imatges del coneixement esportiu, formant conceptes, que correspondran a la realitat natural de cada moviment esportiu: la idea. De fet, el moviment esportiu és un idioma simbòlic i, com ja s'ha expressat abans, la representació de nosaltres mateixos. La creativitat que desenvolupa l'esportista en el seu esport troba la seva catarsi en el triomf esportiu. El convencionalisme de l'esport, com a llenguatge universal, fa que la seva expressió i contingut, el moviment esportiu, sigui fonamental per construir un idioma també universal.
L'esport, com a símbol de la vida, ha necessitat crear un idioma, el moviment esportiu, per poder arribar a tothom. L'esport és un sorprenent medi de comunicació amb l'idioma més potent de l'actualitat i amb un feedback immediat. Suposa el sentit més profund de la vida i de l'existència humana per a milions de persones i és l'obra social més important de la història de l'home. A més, ha desplaçat la religió, origen de l'esport, lluny de l'interès majoritari, que fins fa poc fou el paradigma de qualsevol activitat humana. No es pot dir que sigui una nova religió, però si es pot afirmar que és una nova fe. La fe en l'home que triomfa. L'èxit de l'esportista és el màxim exponent de la realització personal i social. Tothom s'hi aboca per gaudir d'un petit tros d'aquest patís tan desitjat. Abans la religió prometia el cel, ara l'esport no solament promet, sinó que dóna el cel a qui és capaç de guanyar en el seu esport una medalla d'or. Això provoca un enorme canvi en la societat i en l'home del nostre temps. El risc, que es pateix, és d'una desmesurada superficialitat del nostre heroi esportiu i dels espectadors, perquè la facilitat d'adquirir un coneixement de l'esport, sigui l'esport que sigui, fa creure a l'esportista i a l'espectador que saben més del que saben, caient en l'error sempre vulgar de no veure més enllà del nas.
Però, si mirem enrera, ens n'adonem que en d'altres èpoques aquesta superficialitat també ha existit, i fou la religió que se n'encarregà de dirigir i donar esperances a les persones vulgars; en canvi, ara és l'esport l'opi del poble. I ho fa bé. Bé, perque per primera vegada a la història se li dóna a l'home allò que demana, pagant és clar, de vegades a qualsevol preu, però hom pot aconseguir-ho. Amb aquesta metodologia l'home queda limitat per assolir uns coneixements il·lustrats més amplis, que no s'aconsegueixen pagant, no es compren, es guanyen. Igual que l'esportista, després d'entrenar moltes i moltes d'hores, guanya una cursa; l'home ha de dedicar a l'estudi per adquirir nous i més profunds coneixements moltes hores. Però, això no es fa. La mandra i la desgana d'endinsar-se en el contingut d'un llibre, la por a pensar per si mateix, fa que lo desconegut es rebutgi. A més, en el seu pensament d'home superflu del nostre temps, no pot associar la idea de per què li serviran els nous coneixements, si per a la vida que porta no li calen. Ben pensat, té raó. Hem creat la casta de l'home superflu del nostre temps.
Per altra banda, si en el l'esportista no hi trobem valors, és perquè abans tampoc els posseïa. L'esport no disposa de valors, és l'esportista, el qual, fent ús de la seva consciència, els troba allà on va. Els valors són consubstancials en l'ésser humà i ha de procurar adquirir-los, desenvolupant la consciència de les coses i d'ell mateix.
Jaume A. Mirallas