La força muscular

La força muscular és qualsevol tensió produïda pels grups musculars. Es defineix com la capacitat del sistema neuromuscular per generar tensió en els diferents grups musculars durant un temps determinat (González Badillo & Gorostiaga Ayestarán, 2002). Aquesta tensió s’anomena potència mecànica, que es transformarà en treball mecànic (TM) i treball metabòlic (TMT), i permetrà realitzar qualsevol exercici (Mirallas et al., 2019). És el resultat de la integració de múltiples tensions musculars, que es manifesten com a força muscular estàtica i força muscular dinàmica. En funció de la intensitat d’aquestes tensions musculars es classifiquen les manifestacions de la força muscular.

La força muscular dinàmica és causa del moviment del cos humà i produeix un TM i un TMT; en canvi, la força muscular estàtica (Tous, 1999) és causa de la posició d’equilibri del cos en situacions estàtiques i produeix un TMT amb un TM resultant igual a 0. Però aquest TMT, que pot ser de vegades molt elevat, genera una tensió mecànica i una pressió intramuscular produïda per vibracions. Aquestes vibracions són petits moviments periòdics, repetitius al voltant d’una posició d’equilibri estàtic de totes les parts del cos involucrades en al força muscular estàtica, que es mouen juntes en la mateixa direcció i que consumeixen energia i, conseqüència, poden ocasionar fatiga neuromuscular.

La força muscular estàtica també pot manifestar-se acompanyada de la força muscular dinàmica, estabilitzant, donant suport o contrarestant les accions musculars dinàmiques. Aquest tipus d’accions són més freqüents en les accions esportives que les pròpies accions musculars estàtiques. El més rellevant és la utilització integrada de la força muscular estàtica i la força muscular dinàmica en la rehabilitació funcional i en els programes de prevenció de lesions.

El TM i TMT de la força muscular dinàmica és el producte de l’esforç realitzat per l’esportista i està dirigit per la seva capacitat d’activació i de resistència psicofisiològica. La força muscular dinàmica utilitza l’alternança entre tensió i relaxament de la contracció muscular (acció de bombeig) i això garanteix en gran mesura la irrigació muscular, facilitant la utilització del metabolisme aeròbic (Zintl, 1991), la regulació de la temperatura i el pH. Aquest TM i TMT pretén assolir el màxim rendiment de l’esportista en la competició, produint canvis funcionals i estructurals en el seu organisme i noves adaptacions en el seu comportament psicomotor. Per aconseguir-ho és imprescindible integrar les lleis fonamentals de l’entrenament esportiu. La mesura òptima específica de la quantitat de TM i TMT quedarà determinada per la velocitat amb la que es realitza l’exercici, que es defineix en el camp de la física, com a potència mecànica (PM), i en l’àmbit de l’entrenament esportiu, com a força explosiva.

La conseqüència del TM i TMT de la força muscular dinàmica és un estrès en l’esportista (síndrome general d’adaptació), que pot considerar-se una emoció (és l’activació8 del seu comportament psicomotor per ser creatiu) i el ritme d’execució mesura el grau d’emoció (d’activació), producte de la intensitat de l’estímul de la càrrega de l’entrenament i causant de la fatiga. De la sensibilitat cinestèsica (Mirallas, 2007) de l’esportista (llindar de sensibilitat individual) per captar el TM i TMT dependrà la seva reacció, que s’anomena adaptació. La relació entre la intensitat del TM i TMT i la sensació produïda en l’esportista és proporcional a la magnitud d’aquest TM i TMT (relació de la magnitud d’un estímul físic i la seva percepció).

 

Referències bibliogràfiques

Gibala, MJ; Little, JP; Essen, vanM; Wilkin, GP; Burgomaster, KA; Safdar, A; Raha, S and Tarnopolsky, MA (2006). Short-term sprint interval versus traditional endurance training: similar initial adaptations in human skeletal muscle and exercise performance. J Physiol. 575:901–911.

Goldspink, G (1992). Cellular and Molecular Aspects of Adaptation in Skeletal Muscle. Strength and power in sport. Ed. P. Komi. Blackwell Scientific Publication, London, pp. 211-229.

González Badillo, JJ & Gorostiaga Ayestarán, E (2002). Fundamentos del entrenamiento de fuerza. Aplicación al alto rendimiento deportivo. Ed. Inde, Barcelona.

Häkkinen, K (2004). Adaptación neuromuscular al entrenamiento de la fuerza en hombres y mujeres. PubliCE Standard. Pid: 252.

Helgerud, J; Høydal, K; Wang, E et al. (2007). Aerobic high-intensity intervals improve VO2max more than moderate training. Medicine and Science in Sports and Exercise, 39, 665-671.

Izquierdo Redín, M (2008). Biomecánica y Bases Neuromusculares de la Actividad Física y el Deporte. Ed. Médica Panamericana, S/A, Madrid.

Kraemer, WJ; Fleck, SJ and Deschenes, M (1988). Exercise physiology corner: A Review: Factors in exercise prescription of resistance training. National Strength and Conditioning Association Journal. 10(5):36-42.

Mirallas, JA (2007). El movimiento deportivo. Teoría general. Ed. Ergon, Barcelona, p. 94.

Mirallas, JA; Espaza, G; Galilea, P & Drobnic, F. “Reflexions sobre la mecànica i el metabolisme del treball de la força muscular”. Ergon, S/A, Barcelona, 2019.

Tous Fajardo, J (1999). Nuevas tendencias en fuerza y musculación. Ed. Ergo, Barcelona, pp. 28-33.

Wasserman, K; Hansen, JE; Sue, D; Stringer, W and Whipp, BJ (2005). Principles of Exercise Testing & Interpretation: Including Pathophysiology and Clinical Applications, 4th Ed. Philadelphia: Lippincott, Williams & Wilkins, p. 18.

Whipp, BJ & Wasserman, K (1969). Efficiency of muscular work. J Appl Physiol, 26, 644. Wasserman, K & Whipp, BJ (1975). Exercise Physiology in Health and Disease. Am Rev of Respir Dis. (112;2), 219-49.

Zintl, F (1991). Entrenamiento de la resistencia. Ediciones Martínez Roca, Barcelona, p.27.

Zuntz, N. (1901). Pflugers Arch. Physiol. 83:557